UN RELAT ALUMINÒSIC EN DEFENSA DE LA NORMALITAT LINGÜÍSTICA

Cercle Vallcorba

Ja fa un temps que se senten veus que adverteixen que el discurs en defensa de la normalització del català presenta certs elements implícits característics que el llasten i que en malmeten la finalitat explícita, que no és sinó preservar la nacionalitat, i la llengua que la defineix, vives i plenes, tot combatent la maquinària ideològica dels estats en què la comunitat lingüística es troba repartida, una maquinària que cerca per tots els mitjans construir una nació espanyola, al sud, i una de francesa, al nord, homogènies, en què la catalanitat resti reduïda a una nota pintoresca.

Aquestes veus ens avisen que el relat legitimador de la normalitat lingüística catalana s’autocensura, renuncia a una assertivitat plena i evita presentar l’ús ple i lliure de la llengua com un dret dels parlants dels Països Catalans (amb independència de l’ús efectiu que en facin en el moment actual, ara per ara inevitablement condicionat per estats hostils). En comptes de parlar de dret lingüístic i, aleshores, de justícia lingüística, la llengua catalana i l’ús que se’n pot fer es presenten fonamentalment com una “riquesa cultural” i com una aportació a la diversitat universal, que es considera, en si mateixa, desitjable.

Argumentant d’aquesta manera, la llengua és presentada com una mercaderia valuosa que cerca de despertar l’interès dels parlants, habituals, esporàdics o potencials, tot mirant d’evitar el conflicte que inevitablement es produiria si, en comptes d’optar per un recurs mercadotècnic com aquest, es decidia de refutar, frontalment, el relat lingüístic hegemònic, que cerca de naturalitzar el castellà i el francès com a llengües catalanes i encara preferents a casa nostra. Amb aquest tacticisme discursiu s’evita d’entrar en el problema de fons i s’opta per un aparador atractiu al català a l’espera de clients que estiguin prou desideologitzats per mossegar l’esquer, sense pensar que, atesa l’omnipresència i la potència dels relats estatals, els qui puguin caure a la xarxa seran sempre pocs, insegurs i, en tot cas, insuficients per a capgirar el procés de substitució. Però és que, a més, i això és potser la cosa més greu, encomanar-se d’aquesta mena de discurs implica, per definició, estar-se de negar la premissa major d’aquell relat lingüístic hegemònic, que sí que presenta (àdhuc constitucionalment) les llengües amb les quals els estats que ens governen s’identifiquen com a subjectes de drets indiscutibles. I com que qui calla atorga, aquesta absència de qüestionament desemboca en una adhesió implícita a aquella premissa.

Consolidada aleshores (per manca de resposta) la idea que fer un ús del castellà i el francès, en el si de la comunitat dels Països Catalans, equivalent a l’ús que se’n fa en llurs dominis lingüístics respectius, constitueix un dret inqüestionable, el procés de substitució passa a ser una eventualitat possible i admissible, encara que potser indesitjable en nom d’una valoració genèrica de la diversitat lingüística (el famós plurilingüisme, que potser existeix en les sales d’espera dels aeroports o en les cues dels qui esperen tanda per a seure a menjar una paella a la Rambla de Barcelona una nit d’estiu, però no en els carrers de les societats cohesionades) i per la proclamació de la riquesa intrínseca a tota llengua i, per tant, també a la catalana, que llavors, i encara en el millor dels casos, passarà a ser vista com un codi més entre els altres, digne de valoració i a l’espera de despertar l’interès de la gent de bona voluntat. D’aquesta manera el privilegi castellà i francès continuen disfressats de dret, mentre que el català renuncia a reivindicar aquest dret que li pertany.

Un discurs d’aquesta naturalesa (paternalista, perquè parteix de la consideració que la societat a qui s’adreça no és prou madura per a entendre i pair un discurs crític consegüent) pot resultar, sens dubte, amable, i també reconfortant per als propis. A més, pot fer la sensació, per la manca de conflicte que l’acompanya, de resultar efectiu en l’objectiu de dipositar en el si de la població una llavor que algun dia germinarà. A la pràctica, però, no passa de ser una mena de vestit de Diumenge de Rams amb què mudar-se aquells qui ja estaven convençuts, i una adaptació al discurs que legitima la subordinació, perquè el dret és absolut, i la riquesa i la diversitat, opinables i rebutjables.

Aquesta inconsistència entre allò que el discurs pretesament legitimador de la normalització lingüística mira de defensar explícitament i allò que acaba promovent implícitament, té, en el fons, dues causes: d’una banda, l’esforç per evitar el conflicte al qual ja hem fet referència; per un altre costat, però, i més enllà d’aquesta aversió al conflicte, hi trobem la inconscient i tanmateix plena assumpció de la consideració social efectivament atribuïda a cada una de llengües en contacte en el nostre entorn i del rol que acompanya en cada cas aquesta consideració, consideracions i rols que, en darrer terme, són expressió de la relació de poder existent entre les diverses comunitats que interactuen en aquest tros de món.

Així, la relació de dominació-subordinació en què vivim immersos (fruit d’una violència política sostinguda en el temps) atribueix al català una consideració i un rol equivalents als assignats a les dones en les societats patriarcals, que releguen la dona a l’àmbit privat i domèstic, i la feina de la llar, ben al contrari del que passa amb la consideració i el rol que aquestes mateixes societats reserven a l’element masculí, a qui s’assignen com a propis l’àmbit públic i l’activitat assertiva.

Efectivament, no és gens difícil de constatar que en defensa del català s’apel·la als bons sentiments, al cor, i a l’atractiu intrínsec de la llengua (rica i bella), i es reclama per a aquesta un espai còmode, ampli, però sense qüestionar el languagespreading del castellà (o del francès). Tot plegat dit amb un llenguatge poètic, sovint recorrent obertament a versos i, si cal, a la música, la dansa i la performance. El català ha de seduir, es diu: li escauen, per tant, les armes de la feminitat clàssica, que conquereix sense que el conquerit se n’adoni. En un combat lúcid contra aquesta idea, Guillem Simó va escriure aquestes paraules: «Les llengües s’usen; no s’estimen».

Per contra, al castellà (i al francès) el valor se’ls suposa, com abans el coratge als reclutes de lleva. Se’ls reconeix per descomptada la pertinència del seu paper com a llengües de l’espai públic (i només es qüestiona que no deixin espai per a cap llengua més, almenys de portes endins, perquè de cara a l’exterior, a d’altres societats, ningú no els discuteix aquest monopoli ni tampoc no el discuteixen alguns dels més destacats defensors del català). Als parlants de castellà (i de francès) els escau, en definitiva, apel·lar al dret, un dret que, quan es pensa de reclamar-lo per al català amb el mateix desacomplexament, genera, en no pocs defensors de la llengua (i malgrat que en aquest cas es tracta d’un dret veritable i no de la defensa d’un privilegi), un sentiment de culpa, anàleg al que manifesten aquelles dones que, quan afirmen les seues conviccions feministes, senten la necessitat d’aclarir que aquestes no comporten que renunciïn a la seua feminitat... de sempre.