Indicacions GIEC 2

Indicacions per a una revisió de la Gramàtica

de la llengua catalana de l’Institut

Cercle Vallcorba

(Segona part)

La primera part d’aquest document, que en conté els dos primers apartats: 1. Qüestions generals; 2. Mancances de sistematicitat i de contingut, fou publicada a l’edició núm. 8, de febrer del 2018. La podeu recuperar a la secció «Documents del Cercle d'aquest d'aquest web».

3. La descripció barrejada amb la norma: entrebancs i confusions

Tal com hem indicat [1. Qüestions generals], els responsables de la GIEC diuen que és «una gramàtica que presenta la norma a mesura que es descabdella la descripció detallada de les formes i construccions lingüístiques». A parer nostre, aquest propòsit no ha acabat de reeixir. Ara i adés ensopeguem amb explicacions confuses o amb justificacions insuficients. Sense haver-hi fet una recerca exhaustiva, presentarem tot seguit una colla d'exemples incongruents, incoherents i, doncs, desorientadors.

3.1. Referències justificatives a la llengua antiga

De vegades la GIEC fa referència a la llengua antiga per justificar l'ús de mots o construccions que hom pot considerar castellanismes. Però la justificació conté una paradoxa: segons la gramàtica, el terme o l'expressió en qüestió, emprats antigament, ara únicament apareixen en registres col·loquials. És a dir, un terme o una construcció avalats per la tradició són relegats al registre col·loquial? Vegem-ne tres exemples:

—Finalment, cal esmentar l'indefinit antic ningun (i la forma femenina ninguna), que en singular es fa servir col·loquialment en valencià i en eivissenc, juntament amb l'indefinit cap, general en els registres formals. [p. 647]

—Les causals amb com que són habituals en tots els registres de la llengua. En canvi, les introduïdes només per com eren pròpies de la llengua antiga, però modernament s'eviten en els registres formals. [p. 1115]

—La localització expressada amb les parts del dia s'indica amb a o de [...]. La solució amb per, existent antigament, s'usa col·loquialment en certs parlars (pel matí, per la vesprada), però s'evita en els registres formals. [p. 743-744]

Tot sovint, es confonen els conceptes «formal» i «arcaïtzant», cosa que pot desorientar el lector. En l'exemple següent, no resta clar si «en registres formals» l'ús descrit és adequat o inadequat («arcaïtzant»):

En la llengua antiga, en textos arcaïtzants i en registres formals, és possible la presència d'un subjecte explícit de l'infinitiu en posició postverbal: Per ser vós qui sou, no us ho tindrem en compte; Fou nomenat senyor de Gurb per haver mort per malaltia el seu germà. [p. 1119]

Ara, la referència a estadis anteriors de la llengua no és pas general, ni de bon tros. En algun cas, es proposa un canvi que no tindria justificació si el fenomen s'hagués estudiat històricament:

També trobem la correlació de... a en la construcció temporal d’aquí a (o d’ací a), que permet calcular el moment en què tindrà lloc una situació. En aquesta construcció és habitual la supressió de la preposició a, tot i que se sol mantenir en els registres formals: Tornarem d’aquí a un mes. [p. 741]

3.2. La variabilitat: un niu de confusions

Un dels aspectes que poden ésser més desorientadors de la GIEC és la variabilitat i la manca de claredat a l'hora de presentar la norma. Molt i molt sovint, per justificar una solució determinada, s'apel·la a registres o parlars, d'una manera poc congruent o bé amb tants matisos que la norma ens arriba enterbolida.

Per contra, de vegades l'explicació requeriria justificacions i no n'hi ha. Per exemple, en el cas següent, que és polèmic, no es delimita l'abast de la norma proposada ni es dóna cap raó que la justifiqui:

Gens es veu desplaçat per cap mena o simplement per cap, quantificador de polaritat en principi reservat a noms comptables, davant de certs noms, com importància, cas (en fer cas de o fer-ne cas), valor, mal, bé, gràcia.¹⁶ [p. 645]

Aquesta explicació, quina norma «descabdella»? No se sap pas, car en els exemples que hi ha a continuació s'admeten tant «gens» com «cap»: «No té [gens / cap mena] d'importància.»

Massa sovint l'explicació de tal o tal distinció és realment envitricollada. Per exemple, llegint el fragment següent, no entenem la diferència entre ésser moda i estar de moda.

En És moda portar els cabells arrissats es predica d'una manera neutra una propietat (ser moda) del fet de pentinar-se d'una determinada manera; en canvi, en Està de moda portar els cabells arrissats es predica del fet de dur rissos que ha esdevingut moda (abans no ho era). [p. 868]

Segons la GIEC, la segona frase vol dir 'ha esdevingut moda' i no capim per què la primera no té, exactament, aquest mateix significat. Tinguem en compte, per a acabar-ho d'adobar, que el DIEC no accepta estar de moda.

Un aspecte polèmic que la GIEC tracta sense justificar és el canvi o manteniment de les preposicions davant l'infinitiu. Tanmateix, una vegada presentada la norma general, comencen els matisos, tan arbitraris com la norma, si més no, aparentment.

Tant el manteniment de en i amb com el canvi de preposicions són acceptables, però el canvi és la solució preferible en els registres formals. [...] Notem, tanmateix, que hi ha alguns verbs, com afanyar-se, tardar, trigar o entretenir-se, que tendeixen a emprar a en lloc de en davant d'infinitiu fins i tot en registres informals. [p. 1011]

Dels fragments anteriors, se'n dedueix que una frase com ara Insisteix en parlar és «habitual», però, en canvi, Has tardat massa en tornar no ho és, ni tan sols en registres informals. Però per què? D'on ve aquesta diferenciació?

De vegades, de tan suau i discreta com és la descripció, no sabem si un ús determinat és desaconsellat o no:

En general, s'evita l'ús del subjuntiu en oracions encapçalades per adverbis o locucions adverbials amb valors modals de dubte o incertesa, com ara potser, possiblement, tal vegada, tal volta o per ventura. [...] Potser es tracta d'un malentès; Possiblement vindran demà a sopar. [p. 935]

És a dir, si, «en general, s'evita l'ús», vol dir que pot no evitar-se; per tant, una frase com ara Possiblement vinguin demà a sopar s'ha d'admetre? Llegint la GIEC no en traiem pas l'aigua clara.

Sovint, la pretesa objectivitat i neutralitat de la descripció fa dubtar el lector si una determinada solució és acceptada o no.

[...] també s'empra a vegades el subjuntiu en les subordinades substantives introduïdes per després en contextos en què designen fets ja ocorreguts: Dos dies després que es produís l'atemptat, el Parlament aprovà una nova llei. Aquest ús del subjuntiu és bastant habitual en la prosa periodística i representa una opció més marcada i afectada que l'infinitiu, que és la forma tradicional: Dos dies després d'haver-se produït l'atemptat... [p. 942]

Quina norma se'n desprèn? Per ventura és «la prosa periodística habitual» que decideix la norma?

Així mateix, hi ha algun cas en què l'explicació és realment paradoxal i perdedora. Quan la GIEC ens presenta l'ús opcional dels verbs ésser i estar amb uns certs adjectius, diu:

Amb els adjectius solter, casat, jubilat, calb, cec, sord, coix, viu o mort, és tradicional l'ús del verb ser, però el verb estar s'usa amplament avui sense cap diferència semàntica: En Marc (encara) és/està solter [...][p. 870]

Aquesta «descripció» ens fa pensar que la GIEC considera bones totes dues solucions. Però, sorprenentment, en el paràgraf següent, en lletra menuda, diu:

Per a indicar únicament l'estat civil o laboral (casat, solter, jubilat) o la característica d'una persona (calb, cec, sord, coix, manc) és preferible no apartar-se de l'ús tradicional amb ser. [p. 870]

Alguna vegada l'explicació és tan enigmàtica que sembla que vulgui amagar alguna cosa. Per exemple, la GIEC deixa entendre que no és admissible una frase com Anem a explicar les coses tal com són (fins ara considerada un castellanisme). Tanmateix, hi ha un punt, en la lletra menuda, que ens fa dubtar:

Menys usualment, [«anar a + infinitiu»] també admetria un valor perifràstic referit a la intenció del subjecte agent de realitzar una acció en el mateix moment que es posa a executar-la o es prepara per a fer-ho. [p. 955]

Aquesta explicació, mancada d'exemples, ens pot fer pensar que en algun cas («menys usualment») la frase Anem a explicar les coses tal com són seria admissible.

De vegades s'hi confon «ús col·loquial» i «ús impropi». Per exemple, s'hi diu que la construcció a nivell de —fins ara considerada incorrecta (procedent del castellà)— és col·loquial, cosa que gosem qüestionar.

A nivell (de) s'utilitza col·loquialment amb valors figurats per als quals disposem d'expressions més precises i adequades. [p. 776]

Tot sovint la GIEC fa referència a «certs parlars» com a única justificació per a propugnar solucions o distincions discutibles. I sembla lícit de demanar-se en quins parlars s'esdevé això que es propugna.

En certs parlars, l'adverbi només té un valor temporal quan s'utilitza sense preposició (Només obrir la porta, ja es veu el jardí al fons) i un valor causal quan va seguit de de: Ella ho veia clarament, que se l'estimava, que només de clavar-li ella la mirada el feia tremolar i perdre el món de vista ('pel simple fet de clavar-li la mirada'). [p. 1194]

Hi ha un cas polèmic en què l'explicació sobre els «parlars» és prou ambigua: l'expressió de les hores.

Les fraccions horàries se solen expressar pel sistema de campanar, habitual en una bona part dels parlars del Principat de Catalunya i que és específic de la llengua catalana, o pel sistema de rellotge, habitual en la resta. [p. 1181]

Com veiem, ens informa on es diu de cada manera, però no prescriu res. Ara encreuem aquesta informació amb la que ens donava la presidenta de la Secció Filològica al pròleg:

Tots els fets que s'hi presenten [a la GIEC], tant si donen lloc a una única solució com si donen lloc a solucions concurrents, tenen la mateixa validesa normativa mentre el text no digui el contrari. [p. XXII]

Vist així, si un diari —de Barcelona, posem per cas— es decantés per dir «les tres i mitja» en compte de «dos quarts de quatre» podria retreure-li que vulnera la norma?

3.3. Dos exemples importants de descripció desorientadora

3.3.1. La morfologia verbal en els parlars meridionals

Un àmbit en què la GIEC esdevé força confusa és el tractament de la variació diatòpica de la morfologia verbal. Hem volgut esbrinar, per exemple, què ens diu sobre l'imperfet de subjuntiu en els parlars meridionals. Mirant els índexs, hem trobat un apartat que aparentment ens convé: «Els temps de subjuntiu. L'imperfet» (24.5.3 [p. 927]). Però no hi hem pas trobat cap referència a la variació dialectal. Seguint encara l'índex, hem arribat a l'apartat 9.6.6 («Els passats simples i els imperfets de subjuntiu irregulars» [p. 266-268]): cap explicació sobre això que cerquem, per bé que ens hi hem trobat un quadre on apareixen entre parèntesis les dues formes del valencià («féssim (féssem, férem)»). Finalment, n'hem trobat més explicacions a l'apartat 9.4.4.2 («Les marques del mode subjuntiu» [p. 241-243]):

En la major part dels parlars s'adopta la marca -s en les persones 1 i 3 [...] i la marca -ssi- [...] en les persones 2, 4, 5 i 6. [...] En lloc de la vocal i, però, en els parlars valencians més septentrionals i en alguns parlars nord-occidentals i baleàrics es manté la vocal e pròpia de les formes tradicionals. En valencià, a més, aquestes formes tenen un conreu literari important i són habituals en els registres formals. [p. 243]

Tot seguit hi ha un quadre de l'imperfet de subjuntiu del verb dormir on trobem, per exemple, «dormíssim (dormíssem, dormírem)».

De tot això, sembla que en podem deduir que el pretèrit imperfet de subjuntiu valencià té dues formes possibles i la GIEC destaca la forma amb s (dormíssem) per als registres formals. Doncs resulta que més endavant [p. 248], quan parla del plusquamperfet de subjuntiu (haguéssim cantat / haguéssem cantat / haguérem cantat), les formes amb -s o -sse- són esmentades de passada i ja no es diu que «tenen un conreu literari important i són habituals en els registres formals». I la gran sorpresa és que trenta pàgines més endavant [p. 278 i ss.], on es presenten els models de conjugació verbal, veiem que aquestes formes «habituals en els registres formals» han desaparegut i han anat a parar en una nota a peu de pàgina. En canvi, la forma més destacada és la que abans s'esmentava en segon lloc («dormírem»). No és congruent que, d'un mateix fenomen, se'n parli en quatre punts i en cadascun tingui un tractament diferent.

Encara té més mala sort el present de subjuntiu dels verbs incoatius de la tercera conjugació; per a entendre'ns: la variant valenciana formal servesca. No és que sigui relegada: simplement desapareix.

Tot aquest aspecte de la morfologia verbal en els dialectes meridionals és tractat d'una manera molt més clara, sense ambages ni confusions, en la Gramàtica Normativa Valenciana (p. 253). Ves per on.

3.3.2. La conjunció que precedida de preposició

Si hi ha un cas en què els matisos i la diversitat de solucions de la GIEC desconcerten de debò és el de la construcció «preposició + conjunció que», fins ara no admesa per cap gramàtica. Per això estem convençuts que aquesta «norma» portarà una confusió innecessària. Heus-ne ací l'explicació sintetitzada:

—Quan una oració substantiva introduïda amb la conjunció que depèn d'un nom o adjectiu i va amb les preposicions amb, de i en, la GIEC diu:

[...] es pot donar el contacte de la preposició de i la conjunció que en registres informals i estils pròxims a la llengua espontània. [p. 1003]

—En el mateix cas, amb la preposició a:

En aquests casos, el contacte de la preposició i la conjunció que és habitual en els registres informals i estils pròxims a la llengua espontània. [p. 1003]

—Quan es complementa un adjectiu en contextos de coordinació:

En els registres informals i en els estils pròxims a la llengua espontània, és habitual que la preposició estigui en contacte amb la conjunció que en contextos de coordinació [...] [p. 1004]

—Quan la subordinada fa funció de complement de règim:

—amb alguns verbs, si la preposició introductòria és a o bé en:

En aquests casos, el contacte de la preposició i la conjunció és habitual en els registres informals i en estils pròxims a la llengua espontània. [p. 1004]

—amb alguns altres verbs:

[...] l'elisió de la preposició és habitual en la majoria de registres [p. 1004]

Ara vegem-ho resumit i amb exemples:

1) És habitual en registres informals: Els meus amics són contraris a que els obliguin a sortir; Tu ets el responsable de portar els comptes i de que els estalvis no es gastin malament; Us desafiem a que fem el cim en mitja hora.

2) Es pot donar en registres informals: En el cas de que et digui res, haurem d'intervenir nosaltres; No estan conformes en que les dades siguin públiques.

3) És habitual l'elisió «en la majoria de registres»: Confio que vindreu.

En vista d'aquesta gamma tan àmplia de solucions, no podem deixar de qüestionar: amb quin criteri s'han definit aquestes diferències? Quan es diu que una solució «és habitual» en registre informal vol dir que val més fer-la-hi servir? Quan es diu que «es pot donar» vol dir que podem fer el que ens plagui? Quan diu «és habitual l'elisió en la majoria de registres», a quins registres es refereix?; s'hi inclouen els informals? D'on ha sortit la informació que Ets el responsable de que els estalvis no es gastin malament és una frase habitual i, en canvi, Confio en que els estalvis no es gastin malament no és habitual?

Tornem-hi: quan la descripció no es «descabdella» d'una manera clara és impossible d'extreure'n cap norma segura.