Què diu Vallcorba sobre...

Els barbarismes de diversa mena

Cercle Vallcorba

Quan els catalans no sentien l’amenaça de la substitució lingüística com ara la sentim, pel fet que tothom parlava català en l’ús col·loquial de cada dia, a casa, al carrer, a la feina i gairebé pertot, els interessats a millorar l’ús de la llengua, a recuperar-ne la genuïnitat, anomenaven «barbarismes» les formes lèxiques no catalanes que s’havien incrustat en la llengua durant els segles de contacte, imposat, amb el castellà. Aquesta denominació pot semblar a hores d’ara insuficient per a designar la substitució a gran escala que de quaranta anys ençà desnaturalitza com més va més l’estructura de la llengua, la qual substitució és paral·lela a la substitució que s’esdevé en l’ús social. Aleshores hi havia un problema, reduït gairebé al lèxic, i ara hi ha un daltabaix que ho afecta tot, tots els aspectes de la llengua.

Jaume Vallcorba i Rocosa els anys seixanta i setanta parlava, doncs, de «barbarismes», com era usual, però en destriava diverses menes: «Ens fa l’efecte, però, que barbarisme ho pot ésser des d’una sola paraula fins a una oració sencera. N’hi deu haver, doncs, de moltes menes. I sense que ens plagui d’acceptar-ne cap, no tots deuen ésser d’igual transcendència.»

Segons Vallcorba, «hi ha el barbarisme típic: el mot manllevat a una altra llengua. No pas tots semblen igualment malèvols. Un dels més innocents és potser el substantiu puesto (‘lloc’), desuet en el castellà actual, i que en català té un anostrat contingut significatiu. Després hi ha el grup, com és ara arrastrar per arrossegar, que consisteix en un canvi de significant però no de significat. I, finalment, aquells altres que afecten el destriament dels significats, com per exemple pues, que tant pot correspondre a doncs, com a perquè.»

«Però emprant mots catalans també podem cometre barbarismes. I potser aquests són sovint tant o més perillosos i greus. Les construccions barbaritzants vénen de traduir mot a mot la forma forastera de l’expressió i encara valent-se de les paraules que s’assemblen més a les de l’altra llengua. Així surten les locucions com ni molt menys, menys mal i força més, en comptes de les locucions pròpies. Aquest mateix subordinat mimetisme fa que el camp del sentit de gran i gros o de treball i feina, per exemple, se’ ns emboiri i sigui respectivament absorbit pel primer mot de cada parella. És un fet anàleg, tocant al llenguatge, al de confondre res i gens.

»Aqueixes imitacions formals afecten, de vegades, el context. ‘‘Aquest personatge de la comèdia hi mereixeria més espai; però l’autor només li dóna el suficient per fer-lo més abominable.’’ Aquest ‘‘el suficient’’, en comptes de l’habitual prou, ens sembla que hi ajuda a dir li en lloc de li’n: emprant-hi prou hi hauríem trobat a faltar el pronom en. També hi ha un detall calcat en això: ‘‘Oi que vas d’acord amb en Joan? —Sí, vaig d’acord amb ell’’, en comptes de: ‘‘Sí, hi vaig d’acord’’.

»I aquests exemples?: ‘‘Uns deien que sí a la proposta, altres s’oposaven i d’altres s’abstenien’’. O: ‘‘Tinc el suficient’’. Sense comentaris, de tants que n’hi podríem fer.»

Així, destriant les menes diverses de barbarismes i penetrant en els efectes que podien tenir en el context sintàctic, Vallcorba avançava en la superació del concepte simple de barbarisme cap al concepte complex, estructural, de substitució.

(Podeu llegir les citacions de Vallcorba que hem fet al seu article de 1970 La diversa transcendència i la varietat dels barbarismes, OC, II, 161-162.)