Què diu Vallcorba sobre...

De totes passades o a totes passades

Jaume Vallcorba i Rocosa

Aquestes locucions, tal com figuren a l’encapçalament, han estat dites en català des dels primers temps fins a hores d’ara.

Ja la fan servir, per exemple, Ramon Llull i Bernat Desclot en textos de final del segle XIII:

(1) Dementre que Evast e Aloma se contenien [discutien, disputaven], e la un volia fer romanir [romandre, que s’hi quedés] l’altre, Evast volc [volgué] a totes passades que Aloma romangués ab lo sabater. (Llull 1935-54, I, llib. I, cap. XIII.)

(2) Volia triar de la ciutat lo millor home que hi fos a ésser son espòs, que de tot lo món lo volia triar, e aquell volia, a totes passades, per marit e per espòs. (Llull 1935-54, I, llib. II, cap. XIX.)

(3) Ell sa [es] meravallava molt com l’armada de Sissília no era venguda en Catalunya; perquè els deÿa e els manava que, vistes les presents, l’armada vingués a totes passades. (Desclot 1949-51, V, 71, cap. CLVIII.)

El lector, llegint els fragments literaris anteriors, es deu haver adonat immediatament que l’expressió a totes passades, o de totes passades, es correspon amb la castellana de todas, todas, que alguns dels nostres parlants tradueixen al català amb la fórmula acastellanada, calc d’aquella llengua, de totes, totes. No; en català és a totes passades o de totes passades.

Però no és una expressió solament de temps tan reculats, com els textos de Llull i Desclot transcrits abans, sinó també una manera de dir contemporània.

L’escriptor Enric de Fuentes, en el conte «Als divuit anys», diu:

(4) Ell ja ho podia comprendre que devia haver-hi un grapat de coses per a arreglar, i qüestions de família, i fins d’interessos, i que era necessari que hi anés de totes passades. (Fuentes 1899, 40.)

Joan Coromines, en el seu diccionari, diu, estudiant el verb passar: «De fet, però, el que més se sent avui a Barcelona és de totes passades (com s’ho anotava Ed. Fontserè, c. 1925 en el seu DOrt), i jo mateix vaig usar voler una cosa de totes passades ‘desitjar-la amb vehemència’ en la traducció de La Sogra de Terenci, v. 280 (1954)». (DECLC, VI, 319, s. u. «passar».)

Tinguem-ho present: la locució de totes totes és espúria en la nostra llengua. En català cal dir de totes passades.

Aquest text de Jaume Vallcorba i Rocosa fou publicat a Llengua Nacional, 44 (tardor de 2003) i fou reproduït al volum II de l’Obra gramatical i lingüística completa, p. 585.