Descuidar-se, oblidar, deixar-se

Cercle Vallcorba

En la seva extensa obra pedagògica, Jaume Vallcorba es val de tota mena de procediments i recursos. En el cas que veurem, després de proposar un exemple, l'esprem fins a treure'n tot el suc, ens convida a la reflexió i, a partir d’una anècdota intranscendent, salta a una lliçó de llengua esquitxada d'uns consells de normalitat cívica en punts que els catalans solem negligir.

«Havíem tingut una reunió i, un cop acabada, vam observar que algú que ja se n’havia anat s’havia descuidat les ulleres damunt la taula. Juntament amb un company les recollírem i les dipositàrem a les mans del porter perquè les lliurés a qui les reclamés com a seves.

»El meu company diu al porter parlant-hi en castellà, amb aquest mal vici que tenim els catalans de subordinar-nos a Catalunya a la llengua de l’interlocutor:

»—Le reclamarán estas gafas que alguien de la reunión se las ha descuidado.

»—Querrá usted decir que alguien las ha olvidado —va replicar el porter corregint el meu company.

»—És que el meu company ha dit res malament? —vaig inquirir al porter.

»—No ha hablado ni bien ni mal. Lo que ha ocurrido es que no ha hablado en castellano. Lo ha mezclado de catalán, que yo estoy acostumbrado a entender, y por eso lo he comprendido.»

Observació marginal, però lliçó clara de comportament lingüístic que no demana comentari: «aquest mal vici que tenim els catalans de subordinar-nos a Catalunya a la llengua de l’interlocutor».

Vallcorba també ens fa notar que el qui protesta ho fa davant un ús inapropiat de descuidar en castellà. Aquest interlocutor no era ni un professor ni un corrector de castellà, sinó un simple parlant que, tanmateix, es creia amb prou domini de la seva llengua i, doncs, amb capacitat de fer una remarca com aquesta. Vallcorba ens diu literalment:

«Aquesta protesta la fan, si és el cas, els castellans, els francesos, els italians, etc., tothom llevat dels catalans; si diem alguna cosa que és una barreja de català i d’una altra llengua, generalment català barrejat de castellà, no ens en preocupem. Si ningú ens corregeix, si no el menyspreem, poc se’n falta. Quin poble més diferent dels altres del món! Hem de tenir la mateixa dignitat que els estrangers i ésser respectuosos amb el codi lingüístic del català. Protestar, com aquell porter de l’exemple, si algú el transgredeix. I, si mai el transgredim nosaltres, cosa que fem de vegades, ens hem de corregir.»

Vet aquí una bona lliçó per als qui –per un fals sentit de l’educació, per no ser tinguts per uns porfidiosos corcons mestretites– fan els ulls grossos davant les relliscades i les monstruositats amb què ha de conviure la nostra llengua i que, amb aquesta condescendència, contribueixen a degradar el català –el dels altres i també el propi, que al capdavall en resulta afectat. I aquesta degradació s’escampa i s’escampa fins a ser considerada normal i acceptable –pròpia, segons com, de ‘registres informals’.

I Vallcorba continua, ara en el camp dels matisos semàntics que, en el cas de descuidar-se i olvidar, separen el català del castellà. El verb descuidar-se, és probablement negligit en el català actual per la suposició que cuidar no és un verb gaire legítim i, doncs, no ho pot ser tampoc un derivat; a aquest feble argument cal afegir que, en castellà, descuidar no té exactament el significat de olvidar.

«El verb català descuidar-se vol dir ‘oblidar-se alguna cosa’, significat que no té en castellà, que tendeix a dir-ho fent servir el verb dejar tot sol o, per exemple, amb expressions com dejarse por descuido, dejar olvidado, etc. [...]

»Per la pressió d’aquest dejar castellà hom ja bandeja el genuí descuidar-se per un poc recomanable deixar-se quelcom en un lloc. Podríem dir que en català deixem voluntàriament les coses en un lloc, però, si és involuntàriament, ens les descuidem. No digueu, doncs, “M’he deixat el paraigua al despatx”, sinó “Me l’hi he descuidat”, si és que us heu oblidat d’agafar-lo.

»També és abusiu fer servir en català el verb deixar amb el significat de ‘cessar de’. En la nostra llengua en dèiem parar: “Ha parat de ploure”, “Ha parat de tronar”, “Aquest noi no para de parlar”, “S’ha queixat molt, però ara ha parat”.»

Després de fer-nos reflexionar sobre això i allò, la conclusió greu a què arribem gràcies a la lliçó de Jaume Vallcorba és aquesta:

«Els castellans, amb el codi de la seva llengua ben assumit, protesten si hom l’infringeix amb construccions no avinents, i això encara que t’hagin entès.

»És un fet que contrasta amb la manera d’ésser dels catalans, que s’empassen sense queixa ni resistència les castellanades dels mitjans de comunicació i, així, per la pressió del castellà, van convertint la seva llengua, la catalana, en un dialecte de la castellana.

»A més, aquestes maneres castellanes suplanten les expressions o les construccions catalanes de sempre, les genuïnes, amb la qual cosa creix el pas cap a ésser un dialecte del castellà!

»Però, com que una llengua, més que no pas per a comunicar-se, serveix per a pensar (tothom pensa parlant-se a si mateix), el procés expressat ens colonitza com si fóssim uns negres de l’Àfrica.»

Aquest text es basa en els articles de Jaume Vallcorba i Rocosa publicats els dies 8, 15 i 29 de gener i 5 de febrer (680, 681, 683, 684), tots al Bloc Maragall 1992, reproduïts al volum II de l’Obra gramatical i lingüística completa, pàgines 275-277.