Què diu Vallcorba sobre...
El català genuí
Cercle Vallcorba
Vallcorba recordava la idea força que guiava l’obra de redreçament de Pompeu Fabra. Fabra deia que, si no hi hagués hagut la Decadència, «avui tindríem un català que, essent fonamentalment igual al d’ara, seria també diferent, molt més desproveït de castellanismes en el lèxic, molt més ric de mots autòctons per contra, i amb una sintaxi estructurada molt versemblantment en unes línies no ben exactes a les que ara coneixem».
Vallcorba hi estava ben d’acord. Era el que ell anomenava «el català de sempre». «Tots els qui hem llegit unes quantes pàgines de la llengua antiga —deia— ens adonem d’aquest fet; però el cas és també que amb un poc d’esforç podríem fer més concordant el llenguatge bàsic actual amb el dels catalans que ens han precedit, i sobretot podríem evitar que mai fossin contradictoris l’un de l’altre».
I posava exemples concrets de com podríem acostar el català actual a aquell català que hi hauria a hores d’ara sense haver patit la imposició d’una altra llengua, fruit de la dominació política. Ajudaria a aquest acostament, deia, «si construíem les nostres oracions ben travades amb els adverbis pronominals en i hi; si hi fèiem servir la veu passiva significant estat i no acció; si usàvem el verb estar en un aspecte transitòriament durador; si evitàvem el verb castellà quedar, assenyaladament la locució quedar + participi, que substitueix la veu passiva; si demanàvem en comptes de preguntar, si responíem en lloc de contestar; si dèiem «l’ésser en quant ésser» i no «en tant que ésser»; si cercàvem (com a les Illes) i no buscàvem; si fèiem o acomplíem les coses en lloc de limitar-nos a realitzar-les; si les coses passaven o s’esdevenien i no solament succeïen...»
Advertia, tanmateix, que «propugnar de lligar el llenguatge bàsic actual amb el de les generacions passades no vol dir malmirar la incorporació al català de tots els neologismes que porta la vida moderna ni defugir les evolucions genuïnes (aquelles que no són simples calcs). Nosaltres veiem amb goig aquelles obres que ens ensenyen com hem de dir en català les coses d’avui i de tot arreu del món, però voldríem que ens les ensenyessin en un llenguatge bàsic més conseqüent amb l’antic que no fan i imitant més el llenguatge vivent bo i genuí, en comptes d’incorporar-hi mots adventicis i de seguir els girs d’una altra llengua».
Fer palès quin hauria de ser aquest «llenguatge bàsic més conseqüent amb l’antic» era el propòsit de Vallcorba, com era el de Fabra mateix. Hi treballaren amb tota la força i tota la convicció. I nosaltres hem de maldar perquè el redreçament que els catalans des dels anys trenta del segle passat tan difícilment havíem anat fent realitat, ara no se’n vagi en orris, ans al contrari continuï progressant amb tota fermesa.
(Podeu llegir les citacions de Vallcorba que hem fet al seu article de 1970 La llengua de sempre, OC, II, 163-164.)