Què diu Vallcorba sobre...

El català inventat

Cercle Vallcorba

Jaume Vallcorba anomenava «català inventat» aquell català que construïa frases calcant la manera de construir del castellà. Posava l’exemple d’una frase que havia vist en un anunci al diari, que deia: «El menys que pot fer és informar-se». Vallcorba fa observar que és una frase que un català no avesat als girs castellans difícilment podria entendre:

«Això de “el menys que ...’’ no ho hem sentit dir mai a ningú. Mai ningú no ho ha dit ni ho diria espontàniament en català. Ens fa mal efecte que hi hagi qui s’inventi el català, essent una llengua que fa tants anys que és inventada.

»Ens demanem: en català normal, espontàniament enraonant, com ho hauríem dit? D’una manera no tan recargolada, és evident. D’una manera fàcil i ben entenedora. Per exemple: “Com a mínim, informi-se’n’’, “Si més no, convé que se n’informi’’, “No hi perdrà res d’informar-se’n’’. Així, ras i curt, directe, sense complexitats.

»Ho hauríem dit en català normal, és clar. Volem dir, de manera que fossin catalanes no tan solament les paraules, sinó la faiçó. Perquè, és clar que sí: el, menys, que, són paraules catalanes; les trobareu al diccionari. Però això no vol pas dir que “el menys que ...’’ sigui, ni tan sols aproximadament, català.»

L’any 1976, quan Vallcorba feia aquestes observacions denunciant el «català inventat», encara no hi havia anuncis en català a la televisió. Més endavant van arribar i Vallcorba es posava les mans al cap sentint i llegint el català que la publicitat televisiva s’inventava, un català que no havia existit mai fins aleshores. I no solament la publicitat, també els presentadors, la gent que predeia el temps, els personatges de ficció de la televisió s’«inventaven» el català construint frases i fent servir locucions calcades del castellà. La moda d’«inventar-se» el català va continuar creixent pertot: premsa, ràdio, televisió, traduccions, obres literàries... I cap a la fi de la dècada dels vuitanta ja es va consolidar l’ús d’un nom per a designar aquesta llengua d’invenció: era el «catanyol», això és, el català infestat d’espanyol. Vint anys després el catanyol s’havia estès com una epidèmia pertot, especialment, és clar, en les generacions més joves, i havia arribat fins i tot als santuaris acadèmics.

Vallcorba, apenat, veia clarament cap on menava aquesta colonització estructural de la llengua i deia:

«Tanmateix aquesta mena d’invenció —que generalment no és res més que una imitació de les llengües geogràficament pròximes: sovint el castellà, adés el francès—, és molt freqüent i cada cop penetra més en els textos escrits. I dels textos escrits se n’acaba contaminant la llengua parlada. És tota la sistematització íntima, natural, aconseguida per generacions i generacions de catalans, la que en pateix les conseqüències.

»Fet i fet és el català mateix que anirà deixant d’ésser-ho per aquest camí, si no hi posem remei i si no ens vigilem tots plegats. I sobretot qui cal que es vigili més, qui té una mica de preparació per a superar aquest entrebanc, és el professor de català. Si no ho fa ell, ja ens direu qui ho farà.»

(Podeu llegir les citacions que hem fet de Vallcorba al seu article de 1976 «La llengua de sempre», OC, II, 250-251.)