Què diu Vallcorba sobre...

El mal ús de front

Jaume Vallcorba i Rocosa

El català popular de final de segle passat i de començament d’aquest feia servir la paraula castellana frente en unes locucions determinades. Aquells catalans ja sabien que al capdamunt de la cara hi ha el front que en castellà és la frente, però van defugir sempre de traduir aquell frente de les locucions per front, s’adonaven prou que la nostra llengua no ho admetia. Vegem exemples en què apareix frente extrets d’algun escriptor nostre renaixentista, per exemple de Rusiñol:

«Tens salut [Estevet], saps les quatre regles. Estàs al frente de la botiga» (Obres completes, I, 72).

«I el que puja d’aquest modo pot anar amb el cap molt alt i fer frente a les circumstàncies per espinoses que sien» (íd., I, 122),

«I tant es guardaren i es fan tanta frente que fa més de catorze anys que no n’han tingut ocasió [d’agredir-se]» (íd., II, 447).

«No és aquesta la casa, és la d’enfrente».

A hores d’ara, però, allò que no feien els nostres pares i avis, transformar aquest frente per front, ho han fet i ho fan alguns maldestres traductors o correctors.

Al diari del 7 de novembre de 1995, p. 21, llegeixo: «Els noms dels carrers foren substituïts pels integrants de la legió de màrtirs i herois del Movimiento, al front dels quals se situaven el Caudillo i José Antonio Primo de Rivera».

La nostra gent de començament de segle, doncs, feia servir el castellanisme frente en unes expressions determinades perquè s’adonava que era impropi de traduir-lo per front. Tanmateix, algú maldestre sí que ho ha fet i ha reeixit a fer proliferar la locució fer front, aquest vergonyós híbrid.

El diccionari castellà de la Real Academia, a l’entrada al mot «frente», diu: «hacer frente, fr. fig. hacer cara», i a l’entrada «cara» expressa: «hacer cara, fr Oponerse, resistir». Però en aquesta darrera entrada no surt com a manera de dir castellana plantar cara, ni hi surt en les accepcions del verb plantar.

Altrament, Coromines, a VI, 589, del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, diu: «Plantar cara ‘no cedir, fer oposició ferma’, locució robusta en la nostra llengua parlada, i que convé no deixar marcir en l’ús escrit cedint a les expressions a base de front

Els meus pares feien servir el català plantar cara i sinònimament fer frente, pronunciant amb vocal neutra la e final. Els hauria esborronat, com em passa a mi, que algú hagués dit fer front. No eren maldestres: tenien el sentit de la llengua.

Acabem de veure alguns frente castellans traduïts barroerament per front. Procedeixen de diaris:

Titular: «L’interès nacional al front», en comptes de «L’interès nacional al davant de tot».

«Resulta útil que no es contribueixi a la incertesa, sinó al contrari: que es faci front a les inclemències polítiques». En bon català hauria estat: «...sinó al contrari: que es planti cara a les inclemències polítiques».

Concordant amb aquest plantar cara, el verb plantar-se en català també significa ‘situar-se ferm en un lloc’ i sovint ‘amb la finalitat de barrar el pas a algú’, com ara a «Va plantar-se davant meu per no deixar-me entrar a l’habitació».

«Les afectades han comunicat al tribunal que no disposen de diners ni feina, per la qual cosa no són en disposició de plantar cara (hi deia fer front) al pagament requerit».

«Sense plantar cara és molt difícil vèncer».

«Tot preparat per a plantar cara al risc d’incendis».

(Textos de les «Notes gramaticals i lingüístiques del Bloc Maragall», números 968, 969 i 970, corresponents als dies 16, 23 i 30 de juliol de 1997, OC, III-2, 411-412.)