Què diu Vallcorba sobre...
Evolució i suplantació
Cercle Vallcorba
Jaume Vallcorba i Rocosa no era pas amic d’una llengua encarcarada, arcaïtzant, congelada. Ben al contrari, era partidari de la llengua viva, que evoluciona segons les necessitats de la vida, és a dir, de la societat. Però entenia aquesta evolució segons els recursos i l’estructura propis de la llengua i recelava quan una suposada «evolució» hi anava en contra. Aleshores parlava de «suplantació», perquè aquesta evolució contra la pròpia natura de la llengua consistia, indefectiblement, a suplantar, és a dir, a substituir d’una peça i sense necessitat, unes formes pròpies (lèxiques, sintàctiques, semàntiques) perfectament vàlides i actives per unes altres d’alienes, que, per tant, responien a l’estructura i els recursos d’una altra llengua. D’això, pensava Vallcorba, seguint Fabra, no se’n pot dir evolució.
Vallcorba expressava ara i adés aquesta posició a propòsit d’un punt o altre de la gramàtica. Així, en el seu estudi bàsic sobre els verbs ésser i estar publicat l’any 1978, diu:
«Ens fa l’efecte que si cap virtut té el present estudi és de provar de fer explícites les línies mestres en què se sistematitzen l’ús i els significats dels dos importants verbs ésser i estar. Tenim l’esperança que el coneixement d’aquesta sistematització ens sigui útil a fi d’endreçar una mica, en forma conseqüent amb la genuïnitat, el petit desori que per interferències foranes s’ha produït en la utilització dels verbs ésser i estar actualment.
»Perquè som de l’opinió que el que és fonamental és no pas la imitació exacta i servil de l’ús medieval d’aquests dos verbs, sinó sobretot que l’ús que actualment se’n fa no entri en contradicció descarada i destructiva d’aquesta vella sistematització. Perquè l’evolució d’una llengua pot produir-se, i de fet va produint-se a totes, però el que no és normal és que el camí evolutiu entri en contradicció amb la sistematització ja establerta. La contradicció actual consistent a convertir un verb d’aspecte duratiu en verb d’aspecte puntual, o viceversa, i sobretot l’aiguabarreig a què en l’ús d’aquests dos verbs s’ha arribat ens fa tot l’efecte que no és producte d’una evolució, sinó pura suplantació de maneres pròpies per maneres alienes. [...]
»En la llengua viva actual hi ha formes de construir ben vives i ben concordants amb la sistematització medieval; per tant, formes bones. I alhora hi ha, convivint-hi, per a dir les mateixes coses, formes, construccions que contradiuen la història de la llengua, i passa que «casualment» aquestes formes desconnectades i en contradicció amb la tradició són coincidents amb usos i construccions del castellà. El nostre criteri és fer servir les formes vives congruents i conseqüents amb la tradició de la nostra llengua; pel que fa a ésser i estar, hi ha construccions vives fent servir un verb diferent dels dos esmentats, però que concorda, si hi convé, amb el verb ésser que havia estat fet servir pels medievals.»
Posem un cas il·lustratiu, entre molts més, per continuar referint-nos als verbs ésser i estar. Vallcorba havia demostrat exhaustivament l’afinitat semàntico-sintàctica que hi havia entre ésser, haver i haver-hi en la llengua antiga i havia demostrat també que moltes frases que antigament es construïen amb ésser la llengua moderna havia tendit a construir-les amb haver o haver-hi, construccions que la llengua antiga no desconeixia però que usava amb molta menys intensitat (p. ex., «No se sap qui hi ha al darrere d’aquest fets»). Doncs això és un fet d’evolució normal, genuïna, una evolució dins el sistema del català mateix. Era una evolució, en aquest cas, que havia arribat força sencera fins a la primera meitat del segle passat. Però com més ha anat més aquestes construccions amb haver-hi a hores d’ara desapareixen substituïdes per construccions amb estar («No se sap qui està al darrere d’aquests fets»). I això ja no és evolució, això és, com en deia Vallcorba, «pura suplantació», perquè gràcies a Vallcorba sabem que el verb estar català ha tingut de sempre uns trets semàntics del tot oposats als del verb ésser, els quals no li haurien pas permès, per evolució natural, de substituir cap construcció amb ésser per una amb estar sense convertir-la en una frase sense sentit o amb el sentit canviat. Per tant, cal rebutjar-la perquè trenca el sistema de la llengua. Aquesta és la gran lliçó metodològica de Vallcorba, una lliçó que, com hem dit i tothom sap, venia de Fabra. Una lliçó que ara sembla que alguns gramàtics van oblidant.
(Podeu llegir les citacions de Vallcorba a les pàgines 490 i 491 de la seva OC, pertanyents al capítol 11 d’Els verbs ésser i estar en català.)