Què diu Vallcorba sobre...

La llengua i la gramàtica

Cercle Vallcorba

Jaume Vallcorba explicava que, per perfeccionar el francès que havia après en el batxillerat, va fer classes amb una professora nadiua que sovint, damunt els textos que ell redactava, li cridava l’atenció: «Això no es diu així en francès». Ell li demanava: «Quina paraula no és francesa? Quina falta de morfologia o de sintaxi hi ha?» I ella li responia: «No; no n’hi ha cap, de fet, però això que hi voleu dir, en francès no es diu així, sinó d’aquesta altra manera:...» Vallcorba reportava aquesta anècdota viscuda per refermar una de les seves idees centrals: «Una llengua és, doncs, molt més que un vocabulari, una morfologia i una sintaxi. Adonar-nos d’això ens és essencial per a la nostra tasca d’ensenyament».

Per Vallcorba, la llengua transcendeix de molt qualsevol gramàtica, perquè no hi ha cap gramàtica ni cap diccionari que puguin inventariar les frases possibles, que són infinites, o, més ben dit, il·limitades. Aquestes frases possibles impliquen una selecció i una ordenació de mots determinada segons allò que vol dir la ment de qui les construeix i segons les regles gramaticals i l’inventari lexicosemàntic de què disposa la llengua en què s’expressa, però també segons les convencions expressives que en l’ús de cada llengua va establint la comunitat que la parla i que cada parlant interioritza i posa al dia permanentment. És això que fa peculiars, és a dir, idiomàtiques, les oracions d’una llengua.

Per això trobem xocants o ens fan gràcia moltes frases que enuncien els infants quan comencen de xerrotejar i també les que enuncien els adults que comencen a aprendre una llengua: generalment, l’infant i el nouvingut a una llengua diuen moltes coses d’una manera que es fan entendre, i que fins i tot potser no contravenen a la regla gramatical, però que no és la manera típica com es diu allò en aquella llengua, en el context en què és dita. És el fet que Vallcorba mateix ens refereix que havia experimentat com a aprenent de francès. I també com a aprenent de bon castellà durant l’època que va viure a Madrid. Explica que la mestressa de la dispesa on vivia es posava molt nerviosa quan el sentia enraonar: Vallcorba, posem per cas, tot anat cap a la porta de sortida, deia «Ahora vuelvo», calcant, és clar, l’ara torno tan típic del català, i la dispesera el retopava «¿En qué quedamos, se va o vuelve?». I cada vegada que Vallcorba feia una catalanada d’aquestes la dona exclamava «¿Cómo dice?», i, amb tota la paciència, el prenia a part i li deia: «Acérquese; oigame bien: esto no se dice así; yo le explicaré cómo se dice...».

«Evidentment, el vocabulari, la morfologia, la sintaxi del barceloní —deia Vallcorba referint-se a ell mateix— eren bons, però de vegades allò que deia no era dit de manera genuïna, sinó valent-se d’unes combinacions expressives no fressades pels castellans: eren maneres de dir que anaven contra corrent.» I en concloïa, i ho tornem a citar: «Una llengua és, doncs, molt més que un vocabulari, una morfologia i una sintaxi. Adonar-nos d’això ens és essencial per a la nostra tasca d’ensenyament.»

Un altre cas que ens fa prendre consciència d’aquesta realitat el tenim en la llengua que ens arriba en els textos d’èpoques passades d’una mateixa llengua: generalment els entenem, la major part de mots són els mateixos que fem servir en la nostra època, però molts girs de frase ens sobten, perquè no són els que fem servir actualment.

Vallcorba posa èmfasi en aquest fet de la llengua, general de totes les llengües, perquè en el cas del català té unes implicacions fonamentals, com a llengua fortament interferida pel castellà o el francès, a l’hora de recuperar-ne la fisonomia i d’ensenyar-la a infants i a adults autòctons o nouvinguts: «Heus ací una tasca ben adequada a tots nosaltres. Saber descobrir en la llengua viva aquell dir que de tan natural se’ns fa imperceptible i transparent, les nostres formes de construir l’oració, tal com d’esma hauríem respost “Posa-me’n mig vas encara no” o “Posa-me’n encara no mig vas” [frases que acabava de posar d’exemple tot contraposant-les a un acastellanat “Posa-me’n menys de mig vas”].»

Igualment en molts dels seus escrits fa notar la diferència entre molts girs de frase del català i els girs equivalents del castellà o del francès. Així, per exemple, remarcava la forta tendència del català a l’ús del partitiu combinat amb el verb haver-hi, en contrast amb el simple ús del verb ser que en molts casos fa el castellà. Així, diem «Em va regalar un pom de cinc roses; n’hi havia tres de grogues i dues de vermelles», on el castellà diria: «...tres (de ellas) eran amarillas y dos eran rojas». És que en català no podríem dir «... tres eren grogues i dues eren vermelles», com ho diuen en castellà? «Sí que ho podríem dir», exclamava Vallcorba, «jo mateix ho acabo d’escriure! Però no és com sempre ho havien dit els catalans i com encara ho diuen els catalans que no són interferits pel castellà.»

Per això Vallcorba donava tant de valor a la gramàtica pòstuma de Fabra de 1956 i s’afegia al que en deia Joan Coromines al pròleg d’aquesta gramàtica: «Acabo cridant l’atenció sobre un altre aspecte nou i utilíssim del llibre: el tresor de fraseologia que s’hi reuneix, tan abundosa com la del Diccionari General de l’autor, però diferent d’aquesta, recollida pacientment, amb una perspicàcia sempre desperta, durant llargs anys de freqüentar els medis més diversos, sempre amb l’orella atenta, una memòria tenaç i un llapis no lluny. Doll fresc, inexhaurible, de llengua puríssima en acció!»

Aquesta imatge corominiana de «la llengua puríssima en acció» per a designar la llengua viva no interferida era altament suggestiva per a Vallcorba, que precisament va titular un article amb aquesta expressió, on deia:

«En tot gramàtic hi ha, tal com acabem de veure, la constatació que tot allò que és gramàtica està en un fet que la transcendeix: “la llengua puríssima en acció“.

»Alhora, aquesta autenticitat del bon dir en una llengua està en el geni i la jeia propis. Per això el bon professor ha de fer íntimament seus aquest geni i aquesta jeia.»

S’adreçava, en aquest cas, al «bon professor», però igualment hauria dit que aquest geni i aquesta jeia propis de la llengua se’ls han de fer íntimament seus l’escriptor, el traductor, el locutor de ràdio, el presentador de televisió i en general tots els professionals que tenen la llengua com a matèria primera i, per tant, esdevenen model o contramodel lingüístics per al conjunt dels parlants.

Per Vallcorba, doncs, com per Fabra, calia partir de la llengua viva no interferida i que l’escola la transmetés a les noves generacions, però no pas encarcarada en forma de lliçons gramaticals, sinó «en acció», és a dir en la pràctica de parlar-la i, després, d’escriure-la:

«Per això cal ara, primer de tot, ampliar els coneixements del llenguatge. Ens sembla evident que fa molta i molta falta que els professors comencem per suplir aquell ensinistrament que moltes famílies han deixat de procurar i que potser ja no sabrien fer bé. Sobretot convindria que hi tinguessin esment els qui ara poden fer classe als minyons.

»Abans d’ensenyar d’escriure cal enriquir la parla, i ensenyar de parlar pot fer-se alhora que ensenyar de llegir. Per a ambdues finalitats ens fa l’efecte que l’ús dels millors textos renaixentistes, reparats de les incorreccions, seria també una bona font i un mestratge excel·lent.»

Una orientació pedagògica que ja havia esbossat en un escrit anterior:

«Gosarem aventurar uns quants mitjans que se’ns acuden per tal de penetrar-nos de la llengua autèntica en acció. N’hi ha encara més. Però, per exemple, en les nostres circumstàncies, proposaríem als professors la lectura lingüísticament comparativa de bons textos catalans enfront d’una bona traducció que se n’hagi fet al castellà: confrontar-ne els canvis dels temps dels verbs, els afegitons i les supressions de mots als quals obliga el pas de l’una a l’altra, la correspondència d’una expressió amb la de l’altra llengua, el fet de defugir un mot morfològicament semblant per un altre de més adient però distint, etc. I rumiar-hi.

»Altrament i sobretot, la lectura de textos medievals, assajant de “passar-los” al llenguatge actual. Ens adonaríem, per exemple, que moltes vegades l’adverbi o l’adjectiu tant alhora que un altre conjuminament de l’oració, expressa allò mateix que el castellà tendeix a dir amb el neutre lo (“No puc moure aquesta cistella de tan plena que va”, “No gosava travessar el riu nadant, tan gran era el rabeig de l’aigua”) i ens adonaríem també que a hores d’ara el llenguatge viu fa força aquell joc dels medievals. N’és un exemple només.

»La lectura lingüísticament atenta de bons textos, medievals i moderns, ens crearia una atmosfera que ens penetraria beneficiosament.»

Aquest és, doncs, el missatge de Vallcorba que hauríem de retenir: primer la llengua, després la gramàtica. Primer fem-nos nostres les maneres pròpies d‘expressar-se en català, amb els recursos propis d’aquesta llengua, tot evitant que s’hi interfereixin els d’una altra llengua. Això és una pràctica, una llengua solament es posseeix, amb tots els matisos, practicant-la. I un cop n’hàgim assegurat la possessió, aprenguem a analitzar racionalment el sistema de la llengua, que això és la gramàtica, és a dir, primer la pràctica, després la teoria, o, com deia Vallcorba, passem aleshores el llenguatge a la consciència.

(Els textos que citem pertanyen als articles de Vallcorba «Més enllà de la gramàtica», «La llengua puríssima en acció» i «Què cal ensenyar primer de tot», publicats al Butlletí dels Seminaris d’Ensenyament de Català, novembre 1970, abril 1971 i juliol-agost 1971, respectivament, els quals són reproduïts a OC, II, 165, 171 i 177, excepte el pertanyent a l’anècdota del «ahora vuelvo», a la dispesa de Madrid, tret dels apunts autobiogràfics publicats a OC, III-2, 749.)