Què diu Vallcorba sobre...

La reversió del procés de castellanització

i la recuperació del català genuí

Cercle Vallcorba

Vallcorba constata que, amb el pas d’unes generacions a les següents, la llengua va canviant: «aquell català que era habitual en la nostra infantesa i adolescència ha canviat força: aquelles construccions habituals, les de tothom i nostres, han estat substituïdes en força casos per unes altres maneres de construir l’expressió, i alhora constatem que, en quantitat proliferant, s’han entaforat en la dicció comuna paraules noves que en substitueixen unes altres que eren habituals».

Però adverteix: «Tot aquest procés de canvi a què acabem de referir-nos, si es produís en una llengua que no fos sotmesa a una total interferència d’una llengua forastera, l’entendríem com a manifestació del canvi evolutiu: la llengua va evolucionant; així ho entenen, en la majoria de casos, els lingüistes avesats a estudiar les llengües prepotents, amb protecció estatal. Per a aquests, la llengua la fa el poble, és del poble i la va modificant el poble. Però, per als sotmesos a una pregona interferència forana, resulta que la seva llengua, com més va, més va essent la de l’altre poble, la de l’interferidor. Ens demanem si, en aquest cas, algú s’atreviria a parlar d’evolució produïda des de dins d’aquesta llengua, o bé si seria més adient qualificar-ho de propulsió externa cap a uns canvis espuris, i si d’això darrer se’n pot dir evolució.»

Vallcorba posa uns quants exemples d’aquesta «evolució» al castellà:

«Així, l’ús del pronom o de l’adjectiu altre sense fer-lo precedir, tant en singular com en plural, d’un quantificador o d’un determinant, o bé la utilització del pronom personal fort de tercera personal (ell/a/s/es) per referir-se en anàfora a coses. És a dir, ens estranyem d’uns canvis que hem viscut i ens sobta comprovar que en els dits aspectes hem anat a parar a unes coincidències amb el castellà. Ens fa l’efecte que als més joves no els sorprèn gens: han perdut en gran part el joc dels quantificadors, i no sols en el cas d’altre, sinó en frases i oracions de partitiu.

»Aquests més joves, però, ja consideren com a normals i naturals els canvis que hem exemplificat i alguns altres que no esmentem, i tanmateix els crida l’atenció i bescanten aquelles «innovacions» aparegudes durant llur vida lingüística conscient, com ara, passar per en el sentit de ‘estar en funció de’(!), fer-se amb, en el sentit de ‘aconseguir’, l’ús de en + infinitiu amb valor no estrictament temporal, que és el que sovint fa el castellà, etc.»

Vallcorba treu d’aquestes constatacions un pronòstic esfereïdor, descrit d’una manera ben gràfica: «Així anem baixant, esglaó rere esglaó, cap al pis aliè.»

Tanmateix, Vallcorba ni accepta aquest esllavissament ni s’hi resigna, com veiem que ara fan, descaradament o vergonyantment, molts professionals de la llengua, fins amb rang d’acadèmics. No. Vallcorba assenyala amb dit ferm la causa principal que empeny el procés de substitució castellanitzadora:

«Em penso que tothom està d’acord que tota aquesta penetració de les estructures i dels mots castellans en el català, ha estat decisivament atribuïble a l’escola i als mitjans de comunicació en castellà. Se’ns han ficat al cervell quan estudiàvem, als ulls quan llegíem, a les orelles mitjançant la ràdio i la televisió. Hi hem viscut i conviscut durant la major part de la nostra vida. No és estrany, doncs, que hagi afectat la nostra competència lingüística.»

Tot seguit Vallcorba denuncia i combat el derrotisme i l’abandonisme: «el que em sorprèn és que hi hagi qui consideri que no hi ha res a fer a l’hora d’influir en la llengua del poble, ara que podem estudiar, si més no parcialment, en català; ara que els infants poden estudiar-ne la gramàtica i que tots plegats podem llegir en català, i escoltar-hi la ràdio i la televisió. No veig que sigui concordant que tots ens queixem que ens hagi influït molt el castellà d’aquells mitjans, i contràriament ens costi admetre la influència que poden tenir en el nostre parlar aquells mateixos mitjans fets en català.»

Finalment, Vallcorba ens assenyala el camí de la recuperació: «hem d’admetre que l’escola catalana i els mitjans de comunicació en català poden fer molt, no pas de cop, però sí de mica en mica, en la millora de la llengua popular. D’aquí ve la importància dels mestres, dels periodistes i dels locutors. Ells poden facilitar-nos-en o dificultar-nos-en la millora. Poden col·laborar en la deturpació o poden impulsar el bon dir.»

Per Vallcorba, «les possibilitats que ens obren aquests mitjans didàctics no han existit abans en la història de la llengua; són pràcticament d’aquest segle i pel que fa a la ràdio i a la televisió ho són del tot.» I afirma: «Tot plegat vol dir que sí, que no sols és possible, ans eficaç, l’acció recuperadora de la genuïnitat de la llengua que hi poden fer els mitjans actuals de comunicació de masses.»

I afegim nosaltres: la responsabilitat del sistema d’ensenyament i dels mitjans públics, i dels polítics que els han controlats durant aquesta etapa autonòmica, és immensa, per no haver aconseguit una millora substancial de la qualitat lingüística en més de quaranta-cinc anys, ans al contrari, haver permès un malmetement palès de la llengua en les generacions més joves sortides de les aules i en els mitjans de comunicació. Una responsabilitat esborronadorament negativa.

(Podeu llegir les citacions que hem fet de Vallcorba al seu article de 1987 «A cada bugada perdem un llençol», OC, II, 299-301.)