Per una revolta
Per una revolta pacífica que res no amagui
Joaquim Arenas i Sampera
(Pedagog. Membre del Grup KOINÉ)
A començ dels anys seixanta uns quants prohoms patriotes, amb poder econòmic, van planificar una veritable revolució contra la ferotge persecució de tot allò que fos exponent de Catalunya: llengua, cultura, expressió científica, dret i tantes coses més. Els impulsors d’aquesta revolta van convenir que no podien constituir cèl·lula revolucionària de base, sinó que calia fer un front comú i potent amb les armes de la llengua i la cultura catalanes. Més encara, no van voler reservar-se per a ells tots sols el mèrit del mecenatge, que en el futur prodigaren ben a pler, sinó que es proposaren d’aixecar, i ho aconseguiren, una revolta pacífica i participativa de gran abast. Res de metralletes, doncs; la cultura seria la seva arma.
Allò que admira d’aquest fet històric és la claredat de l’opció i la no-exclusivitat a l’hora de fer la promoció cultural més important de Catalunya de cap a cap del XX.
Aquells impulsors podien haver pensat, en canvi: Aportem-hi els mitjans i actuem nosaltres tots sols. Però no. La seva acció volien que fos col·lectiva. Encara més, volien que es fes sense amagar l’ànima del país, malgrat la foscor política i social d’aquell temps. Aquells homes emprenedors, amb poder econòmic, voluntat patriòtica i capacitat inclusiva, varen fundar Òmnium, la gran revolució cultural començada l’any 1961.
No es pot dubtar de la conveniència de recordar aquest fet avui, quan el procés sobiranista, que avança vers la llibertat plena del nostre poble, ens té esperançats. Perquè la revolta és un dret que neix de l’esgotament de la paciència, diu Camus. La revolta del segle XXI és per a dir que ja n’hi ha prou de subordinació de Catalunya a una Espanya que ens maltracta nacionalment, políticament, econòmicament i culturalment. Per això és d’importància vital considerar que Catalunya és totalitat: poble, llengua, cultura i país. Cap d’aquest elements no poden restar oblidats en la nostra lluita per l’assoliment de la sobirania plena. És impensable, i potser no dreturer, actuar amb l’ocultació de trets diferencials del nostre poble, quan fem campanya de promoció, amb la intenció de captar més adeptes per ampliar la base que hom espera que sigui suficient a l’hora d’una votació sobre el dret de decidir o sobre la independència mateixa, quan arribarà el cas.
Ara, la llengua catalana sembla que sigui una pedra a la sabata. Greu error. Ens hem de quedar per a nosaltres, els ja convençuts, aquest valor preuat que ha conformat el nostre poble, el seu pensament, i que ens caracteritza davant el món sencer? No podem fer aquest joc de no parlar d’allò que pretesament pot molestar algun sector de la nostra societat. Catalunya és totalitat! Fins i tot cal considerar si no és una mena d’insult als ciutadans d’aquest país que tenen el castellà per llengua familiar de creure que es refredarà la seva adhesió a la catalanitat si hom esmenta la necessitat de fer normal l’ús de la llengua catalana. Serà bo de recordar que Suso de Toro ha escrit: «Un element molt valuós del nou projecte català és la gent que no havent nascut a Catalunya dóna la cara per la seva nova nació.»
Hi insistirem encara: Tots els ciutadans d’aquesta nació, sigui quina sigui la seva llengua d’origen, tenen el dret d’incorporar-se de ple al món catalanoparlant i de participar en la seva cultura, en el sentit més positiu d’agermanament, de sumar i, és clar, sense perdre ni la nacionalitat, ni la llengua. És tracta, doncs, de tractar tothom com de casa. I aquesta casa és Catalunya en la seva totalitat.
Seria bo que Esquerra, el PDeCAT, l’ANC i Òmnium ho tinguessin ben present. Que és en enfornar-los que es fan els pans geperuts.