Sense diacrítics. Apunts i reflexions

Pilar Gispert-Saüch Viader (filòloga)

1. Exemples de frases sense els diacrítics que volen eliminar (recollides de diferents llocs i de diferents persones: web, piulades, articles, discurs oral, etc.)

- La Garriga és neta d'immigrants. Ep! Volia dir la Marta Garriga.

-Vénen nets?

-Que si venen néts? Criminal!

-Va, dona...

- Doctores tiene la Iglesia, però no és el mateix «la superfície del sòl» que «la superfície del sol». [Al final aquest accent s'ha mantingut.]

- «el net és net»: el nieto es limpio, el nieto es nieto, el limpio es limpio.

- Un home compra la casa i la dona a un amic.

- Aquest matí els comerciants venen lentament.

- «Si vénen, venen i si no vénen no venen», el diacrític és útil per tal de no entendre una cosa similar, «Si venen, vénen i si no venen no vénen» [Salvador Oliva, El País, 2 de novembre de 2016].

2. Contra les raons que donen

- «Facilitar l'aprenentatge»

S'estalvia d'aprendre que hi ha accent en algunes paraules, però segons quines frases s'han de construir d'una altra manera per a entendre què volen dir. Fem una escriptura no tan apta per a tot. Per exemple, quan són dos mots de la mateixa categoria, si no hi ha context que ho faci veure, hem de dir a quina paraula ens referim, quan amb l'accent ens ho estalviaríem.

No hi ha gens de coherència amb els que han deixat (vós, però nos; són, però soc), cosa que no facilita l'aprenentatge. I no costava gens de memoritzar els més corrents dels que hi havia; els no tan corrents, però útils (cós, cóm, pórca), no cal aprendre'ls si costa tant, ja es trobarien al diccionari si s'han de fer servir.

Per a qui comença, justament l'accent ajuda a veure el timbre de les vocals (obertes o tancades): serà una ajuda menys.

- «Pel context sabem a què ens referim»

En una novel·la, un informe, un treball, segurament que pel context sabrem a què ens referim, però no pas en les piulades, la poesia, els eslògans, les plaques de noms de carrers... («carrer de l'os / carrer del cós»: exemples d'un article del blog de Gabriel Bibiloni), cosa que obligarà a fer malabarismes que ens podríem estalviar. Per exemple, si trobem la frase «Dona, accepta, pren, riu, viu la vida», en un eslògan, una poesia, una piulada, o un diàleg i tot, no sabem si el primer mot vol ser un substantiu o un verb.

- «Si hi ha confusió, sempre es poden accentuar»

L'ortografia és un codi per a entendre's tots els parlants (i escrivents) d'una llengua. Si es troba una frase que pot ser confusa perquè hi ha una d'aquestes paraules sense accent (per exemple, la de més amunt: «Dona, accepta, pren, riu, viu la vida»), no se sabrà què vol dir perquè no es pot saber si l'autor forma part dels que fan servir l'accent en casos confusos o no.

3. Conclusions

1. Com amb el guionet, que ja molta gent es pensa que no s'ha de posar enlloc (ens fem un tip de corregir sud-est, per exemple), aquest canvi confondrà la gent, que ja no sabrà on van els accents i pot decidir no posar-ne cap.

2. Els diacrítics són més una ajuda que no pas un destorb, tant per a distingir paraules només de veure-les, sense haver de continuar llegint per a saber de què es tracta, com per a saber el timbre de les vocals, cosa que ajuda molt els principiants o qui troba una paraula desconeguda fins llavors. Si es treuen, es complica l'aprenentatge.

3. Si es poden posar quan hi pot haver confusió, en noms de carrers i en els topònims, no és una norma seriosa.

4. Si en podem trobar en algun text i en topònims (punt d'aquí sobre), igualment s'hauran d'aprendre per a saber què volen dir quan vegem una paraula amb accent.

5. La llengua que Fabra i seguidors havien fet apta per a tot i en tot, ja no serà tan apta en tots els contextos.

Novembre del 2016