CATALÀ AMB PRESTIGI O SUBORDINAT?

CERCLE VALLCORBA

Tots fem servir la llengua, però cadascú la fa servir de manera molt diferent. El català que parla habitualment un professor de més de cinquanta anys és molt diferent del que fan servir els alumnes de secundària i batxillerat, els joves que van a la discoteca, els infants que tot just aprenen a parlar, els avis que fan activitats en un casal, els jugadors de futbol, els universitaris, els treballadors d’una indústria... I encara podem afegir-hi les diferències territorials o dialectals: entre el català usat a dos pobles diferents sovint hi podem constatar petites variacions del lèxic, que es van fent més grans si estan més allunyats. Per tant, l’ús personal del llenguatge és un criteri de correcció equivocat i molt poc científic. Jo puc fer servir algunes paraules que molts altres catalans del meu poble mateix no coneixen. Per exemple, per a mi pot ser ben familiar el mot cagamandúrries, que no consta en el diccionari normatiu, però el meu ús particular no forçosament ha de ser coincident amb el de la majoria de vilatans. Així doncs, aquest no pot ser mai un criteri objectiu per demanar que un mot sigui considerat propi de la llengua estàndard o de la llengua col·loquial. Les regles o paràmetres per incloure un mot o no en els diccionaris normatius han de dependre de l’aplicació d’unes regles científiques. Per això ens hem quedat esbalaïts amb la lectura d’un article d’Enric Goma, titulat Deu castellanismes que no s’haurien de perdre.

De fet, en aquest article d’Enric Gomà, sense cap argument científic, hi defensa deu castellanismes que segurament només són indispensables per a les persones de la seva generació i de la seva variant dialectal i social. Jo no conec ningú que digui Apabuenas en cap circumstància, i si algú ho digués m’ho prendria com una gracieta que fa algú, no pas com un mot que calgui preservar per a la posteritat, ni tan sols en un registre col·loquial. Quin argument exposa per a defensar aquest i nou castellanismes més? L’ús personal? El fet que hagi trobat dues cites actuals publicades, sense saber si hi és usat seriosament o a tall de broma? Res més? Aquests són els únics paràmetres pels quals cal preservar un mot espuri? 

Recordem que Pompeu Fabra és qui va emprendre la tasca de depurar i fixar el lèxic. El lingüista Joan Solà ens ho explica:

«a. El nucli més important de mots a depurar, si més no numèricament, era el dels castellanismes introduïts al llarg dels segles. 1. Hi havia no solament els populars (bueno, sombra), ans també uns altres de purament literaris que avui ens fan escruixir, però que no devien pas produir el mateix efecte als nostres poetes dels segles XVII o XVIII (afear, acendrar regosijar). 2. Uns castellanismes (barco, panyo, plan, buçon, bandeja, ojalà, ajedrez) eren fàcilment detectables, identificables per la seva estructura fonètica i morfològica; altres, però (sombra alcançar, excluir, navaja, telefonejar, tapissar, amoblar, reflexar) no es detectaven tan fàcilment perquè eren d’estructura neutra. [...]». (Joan Solà, A l’entorn de la llengua, 1977, §41)

No entenem que Enric Gomà tingui interès a desfer tota la feina de depuració dels castellanismes que tants reconeixements posteriors li ha reportat a Pompeu Fabra. No entenem que algú vulgui tornar a castellanitzar el català, mantenint o introduint-hi altra vegada castellanismes que ja ningú no diu. Quin interès amagat hi ha a voler imposar castellanismes totalment innecessaris com Apabuenas? Nosaltres no estarem mai d’acord a defensar un català de fireta, sense prestigi, d’estar per casa, subordinat a la llengua castellana. La feina de depuració que va iniciar Pompeu Fabra s’ha de continuar, no pas posar-la en dubte. I tampoc no es pot justificar la castellanització dient que només es refereix al registre col·loquial. Ja ho vam explicar en un davantal de 2018:

«[...] hi ha qui considera que «registre col·loquial» vol dir català acastellanat (sense formular-ho amb aquests mots, és clar). Ras i curt. Si això fos així, hauríem de deduir que els nostres avis, molts dels quals eren analfabets, parlaven en registre literari, perquè no empraven català acastellanat. És clar, és una facècia per a posar de manifest que s'ha entès molt malament el concepte de registre: el català acastellanat és català acastellanat, no és català col·loquial, que es defineix tal com hem exposat més amunt i cal que sigui tan català i tan poc castellà com qualsevol altre registre; o més, perquè la llengua col·loquial és la base viva, real de la llengua; diem que el llatí és una llengua morta precisament perquè no és una llengua col·loquial. I encara cal que el català col·loquial sigui lliure de mots, locucions i girs de frase acastellanats perquè una altra característica dels registres és que tenen unes fronteres molt difuses. De tal manera que, si considerem acceptable un determinat tret lingüístic en el registre col·loquial, serà inevitable que els parlants també el facin servir en els registres formals.» (No tot el que hi ha al diccionari o la gramàtica és bon català)

Si el senyor Enric Gomà vol parlar amb un català acastellanat té tota la llibertat de fer-ho, però que no ens els vulgui imposar. Ningú no li prohibirà que digui brillo, cego, calbo, termo, gelós, despotricar, enterro, mandanga, octaveta, entregar o apabuenas. Però no pot ser que ens vulgui fer combregar amb rodes de molí dient, per exemple, que «fer un calbo s’ha fet un lloc en el cor dels catalans». Els qui formem part del Cercle Vallcorba fins fa ben poc no havíem sentit mai aquesta expressió i evidentment no l’hem feta servir ni la farem servir mai; els catalans sempre n’hem dit ensenyar el cul, directament, sense cap eufemisme. Com pot dir que els castellanismes, apresos per imposició i per la prohibició d’estudiar i fer servir la nostra llengua, puguem considerar-los «entranyables»?

Senyor Gomà, vostè és lliure de fer el que vulgui, però els catalans que ens estimem la nostra llengua i no la volem subordinada a cap altra, continuarem defensant-ne la independència i el prestigi que es mereix. No volem un catanyol que converteixi el català en un dialecte del castellà. 

Octubre 2024