UN CRIT PER LA SUPERVIVÈNCIA

CERCLE VALLCORBA

A Barcelona, l’Ajuntament anuncia la festa de Sant Jordi, patró de Catalunya, amb un cartell on no ha pogut veure ningú cap bandera quadribarrada. A l’Hospital Clínic del Cap i Casal neix una associació, Metges - Salut pel Català, que vol corregir les deficiències lingüístiques de la sanitat pública en el tracte amb els pacients d’un país on el català és llengua oficial, però una quarta part del personal d’infermeria no en saben gens i prop del 60% de les noves incorporacions als col·legis de metges de Catalunya no són catalanoparlants.

Fins aquí, dues notes de la premsa dels darrers dies. Les notícies i l’actualitat, tanmateix, una aproximació als fets que ocupen cada dia els titulars i els mitjans de comunicació, ens alerten amb unanimitat del vertiginós retrocés en l’ús de la llengua i  d’una castellanització indiscutible. Si ens interessa la llengua, ens interessen els seus parlants i ens interessen, doncs, els Països Catalans. I quin n’és el nervi i el pern, sinó la llengua? El veredicte és cruament clar: el retrocés del català es manifesta en tots els camps: a l’escola, a la feina, a la universitat, al carrer, en la comunicació interpersonal, entre els infants i els joves, en la vacil·lació entre els adults i els vells, en l’esport i el lleure... Fins i tot ara anuncien que, per llei, al País Valencià es prohibirà que els llibres escolars anomenin català la llengua que s’hi parla d’ençà de l’entrada de Jaume I.

La reculada que els diaris constaten i descriuen, a què ha de ser atribuïda, de què és resultat? Sobre les explicacions diverses i complementàries, plana la força del constant i actiu supremacisme lingüístic de l’Estat espanyol que denunciàvem en el darrer davantal i del qual ja havíem advertit en un de 2022. I no creiem haver estat els primers ni els de més notorietat a denunciar-ho. Qui o què s’ha mogut després per aquesta causa? Quins progressos s’han vist en aquest camp? Hi ha hagut alguna iniciativa, sí, però sense el ressò que la situació reclama. No denunciem autoritats ni assenyalem institucions, tan sols parlem d’uns fets alarmants, molt greus, que farien obrir les orelles dels sords per poc que els qui parlem català tinguéssim activa la consciència nacional.

El català recula a un pas segur que la inèrcia acreix i fa pràcticament indeturable, com en una marxa militar. Negar-ho o dulcificar-ho, tendència endèmica entre nosaltres, fóra contrari als fets de la realitat. Però sense deixar d’acusar-nos de la nostra indolència convivencial, veiem que no és el català que recula: allò que avança a un ritme més i més segur és l’acció de l’Estat que, sota l’aparença de la normalitat quotidiana i amb polítiques migratòries i de control demogràfic efectiu, dilueix el cos i la consciència dels parlants autòctons i eixampla la via de les llengües imperials —a Espanya, l’espanyol, com a França o Itàlia les llengües oficials respectives— que amb la seva sola presència ofeguen la vitalitat i el descabdellament de tot allò que no són els signes d’Estat. Com hem de contrarestar aquest moviment, si és que cal oposar-hi una resposta? S’ha dit sovint que, si el català es dilueix i arriba a desaparèixer, de la mateixa tacada desapareixerà l’ànima de la nació. Llavors, el Principat, el País Valencià, les Balears, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord seran poc més que unes esgrogueïdes marques administratives. La nació haurà desaparegut en una successió d’incidents que marcaran la fi d’una cultura bastida per les generacions que ens han precedit. I amb això s’hauran acomplert finalment els objectius del poder colonial. Què ens manca? El coratge per a reaccionar com a poble davant un extermini anunciat i porfidiosament treballat pels poders de l’Estat? O potser ens calen unes organitzacions cíviques que ens cridin a respondre a l’amenaça? Els únics braços a què podríem recórrer són els nostres si com a poble els sabem unir.

Si en un intent de resposta al declivi pretenguéssim establir mesures i accions fonamentant-nos en les circumstàncies d’un moment determinat, d’una circumstància específica, erraríem l’estratègia, perquè no són les circumstàncies, sempre canviants, sempre acordades a gustos, a polítics i opinadors del moment, allò que ha d’orientar un possible canvi, sinó la consideració completa de la realitat: el supremacisme no ha canviat ni canviarà. No hi ha política lingüística sense política plena, sense acció alliberadora.

Si les condicions socials i polítiques han dut a l’estat de declivi en què ens trobem, tot el temps passat ha estat, en el nostre cas, temps malaguanyat. Cal, de totes passades, definir i unir voluntats i trobar el punt en què puguin actuar totes alhora, sense menystenir-ne cap, sempre en una sola direcció. No abolirem o superarem el supremacisme que ens ofega i que ofega la veu i la llengua de la nostra nació si no és sota una sola direcció decidida i ferma d’aquesta empresa en la qual cal concentrar tota l’energia necessària.

Qui emprendrà i dirigirà el combat sense el qual la llengua i tot el que s’hi associa és condemnat a desaparèixer? Podem esperar un alçament de llum en la tenebra que ens alliberi del càstig a què semblem conformats?

El nostre crit no s’adreça particularment a ningú, però si la resposta és el silenci, l’afectat serà tot el poble que parla català, de nord a sud, de llevant a ponent, com ho serà el seu dret a no voler desaparèixer. Un dret nacional fonamental.

 Maig 2024